LA POR ET SOTMET. ALLIBERA'T I LLUITA!

CONTRA LA MISÈRIA PLANIFICADA
CONTRA LA DICTADURA ECONÒMICA
QUE LA POR CANVIÏ DE BÀNDOL

“Dels polítics només podem esperar l’engany, l’única revolució definitiva és la que fa el poble i dirigeixen els treballadors” ( Rodolfo Walsh ).
 

Pocs sabran qui fou l’autor d’aquesta frase. Rodolfo Walsh fou un escriptor i periodista argentí que, en plena dictadura decidí treballar com a expert d’intel·ligència en la resistència. A mesura que els seus companys anaven caient, coneixedor que la seva fi seria pròxima en aquella guerra bruta de tortures, assassinats i desaparicions, el primer aniversari del cop militar escrigué una carta oberta que envià a deu bústies diferents a fi que el seu testimoni el pogués sobreviure. Més enllà de la denuncia de la repressió, Walsh explicà que aquells fets, tanmateix “no són els qui més patiments han ocasionat al poble ni les pitjors violacions dels drets humans. En la política econòmica d’aquest govern ha d’explicar-se no només l’explicació dels seus crims, sinó una atrocitat encara pitjor que castiga a milions d’éssers humans amb la misèria planificada”. Es referia a la teràpia del shock econòmica, l’ús d’una dictadura com a mitjà per assolir l’objectiu d’imposar les polítiques neoliberals que enfonsaren les societats llatinoamericanes, i que portaren a més de la meitat de la gent a viure sota el llindar de la pobresa.
L’endemà d’enviar la carta, el 25 de març de 1977, Walsh, no sense treure l’arma i ferir alguns dels soldats que l’anaven a detenir, fou abatut a trets, i el seu cos fou cremat, i llençat al riu. Una manera de fer bona la seva frase: “Les nostres classes dominants han volgut sempre que els treballadors no tinguin història, no tinguin doctrina, no tinguin herois ni màrtirs. Cada lluita ha de començar de nou, separada de les lluites anteriors: l’experiència col·lectiva es perd, les lliçons s’obliden. La història sembla així com propietat privada els amos de la qual són els mateixos que els de totes les coses”.

Malauradament, en aquests temps de foscor, els propietaris del país, els Fainé, els Rato, els Oliu, els Botín, els qui ocupen les cadires de la Fundació Príncep de Girona i imploren que els descendents del genocida Felip Vè els faci una mica de cas, els nostres dictadors econòmics que fan servir el BOE i el DOGC com els generals argentins feien servir la picana o les desaparicions, no només han arrambat amb l’herència material col·lectiva. També pretenen emportar-se els nostres béns intangibles: la nostra dignitat, les nostres esperances, la nostra memòria. Fóra fàcil al·ludir a les retallades, a la crisi, a les contrareformes socials. Tanmateix, la seva dictadura en format de Decret-Llei és l’instrument, el mitjà per aconseguir-lo. El seu objectiu, idèntic al de les dictadures llatinoamericanes, als dels invasors de l’Iraq, als de l’austericidi prussià és la misèria planificada: la despossessió col·lectiva; el tractament de shock que imposen a la majoria social.
A la nostra Europa on pensàvem que era possible gaudir d’elements de benestar, van començar amb Grècia, van continuar per Portugal, Irlanda,... S’estan carregant les pensions, estan desmuntant el treball, enderroquen l’ educació, la sanitat i els serveis públics. També ja fa temps que ho estan fent als Països Catalans. Les polítiques neoliberals son les noves dictadures on els grups dominants roben a tort i a dret, de dia i de nit. Ens roben els béns, ens roben la història, el present i el futur. Ens roben l’aigua que bevem i l’aire que respirem. Ens roben mitjançant la metàfora que és la privatització. I malgrat que Margaret Tatcher, Augusto Pinochet o Milton Friedman es rosteixen a l’infern, no s’atura la seva cobdícia. I no l’aturarà fins que nosaltres, el poble, convertim les vides dels grans lladres que són les grans fortunes, els polítics corruptes, i el cor de tertulians i aduladors llepaculs, en un gran infern terrenal.
Vivim en temps foscos. I tanmateix, gràcies a l’acció directa, als escratxs, a l’alliberament d’espais com els qui la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca ha protagonitzat a Salt, com les malvingudes als Borbons, com les escridassades als nostres Quislings particulars del postfranquista Partit Popular, com els vídeos que denuncien el robatori més gran de la història de la nostra sanitat, com les protestes dia sí, dia també s’expressen a peu de carrer, com les marees grogues, com les lluites a CAPs, hospitals, instituts, escoles, oficines, fàbriques, jardins, com les empastifades dels temples satànics anomenats Bankia, Santander, La Caixa, com l’expulsió de Girona de la bandera de Franco, com la pluja d’estels que s’instal·la a la nostra senyera, com la voluntat decidida a destruir el Guantánamo de pobles que és l’estat espanyol,... comencen a estar nerviosos. És per això que, per terra, mar i aire tracten de criminalitzar la dissidència, tracten de dibuixar una caricatura de nosaltres, contra tot aquell qui es nega clavar el genoll a terra. Perquè, malgrat tot, i com ens recordava Gandhi, primer ens van ignorar, després es foten de nosaltres, ara ens ataquen,... i és aleshores quan acabarem guanyant.
I acabarem guanyant perquè nosaltres, el poble treballador, no som estúpids. Perquè sabem, com ens recordava Rodolfo Walsh, que dels polítics defensors del capitalisme no podem esperar sinó l’engany, perquè el que ens cal és una revolució, una revolució definitiva que estem fent el poble i que serà dirigida pels treballadors. Una revolució que haurà d’implicar necessàriament abatre els murs de la gran Babilònia que és aquesta Cambra de Comerç, que haurà d’implicar una reforma laboral com la del 36, en què seran els treballadors qui esdevinguem els propietaris, en què reconquerirem el patrimoni col·lectiu robat, en què desmuntarem tota privatització, en què repartirem el treball i la riquesa, en què els responsables del robatori a gran escala seran jutjats per aturats, desnonats i les víctimes d’aquesta misèria planificada que és el capitalisme, aquest capitalisme que és a l’economia el que el canibalisme és a la gastronomia. La por ha de canviar de bàndol. I és la nostra unió, des d’un capteniment crític i decidit, la que ha de poder fer-ho possible. Vivim temps foscos, en una dictadura terrible, disfressada en una democràcia de partit en què, com deia Eduardo Galeano, només ens és permès decidir amb quina salsa hem de ser cuinats, una democràcia d’uns partits venuts al capitalisme en una era de proxenetisme del pensament. Tanmateix, com també deia el periodista màrtir Walsh, “entremig d’aquesta lluita per la justícia, per la llibertat i l’imperi de la voluntat del poble, que sapiguem unir-nos per bastir una societat més justa, on l’home no sigui un llop per a l’home, sinó el seu germà”.
 
Per un primer de maig on la por canviï de bàndol.
 
LA POR ET SOTMET, ALLIBERA’T I LLUITA
PARTICIPA DE LES MOBILITZACIONS!
 
ESMORZAR POPULAR -DIMECRES 1 DE MAIG DE 2013 – GIRONA- 10.30H CAMBRA DE COMERÇ (AV. JAUME I)
 
I DESPRÉS, DINAR POPULAR PER LA PAH. 14H, BLOC ALLIBERAT DE SALT ORGANITZA: XARXA DE LLUITA PELS DRETS SOCIALS (XDS)